L’odissea d’un jove que va arriscar la seva vida per un futur millor.
Em dic Ousman Umar. Se que vaig neixer un dimarts, no se de quin mes ni de quin any, perque aixo a la meva tribu tant se val. Vaig creixer a la sabana africana. Cada dia caminava set quilometres per anar a l’escola. Tenia una vida feliç i senzilla, fins que un dia mentre jugava vaig veure un avió al cel. Des d’aquell moment vaig voler ser pilot, enginyer, tot menys negre. La curiositat per coneixer el món em va empenyer a comenzar un viatge sense retorn cap al País dels Blancs.
Quan tenia tretze anys vaig travessar el Sàhara a peu i el mar en patera. I vaig veure morir pel camí la majoria dels meus companys de viatge, entre ells el meu millor amic. Al cap de quatre anys d’haver iniciat aquella gesta, vaig llegar finalment a Espanya i, despres de passar uns quants mesos dormint al carrer, una família em va acollir. La primera nit que vaig dormir a casa seva, tot i les comoditats i el benestar que sentia, em vaig posar a plorar com un nen. Per que havia patit tant? Per que tanta lluita? Que havia fet malament?
Ara necessito argumentar aquesta historia, fins que ja no hi hagi mes histories com aquesta per argumentar.
