Una reflexió inspiradora sobre com viure.
Sobre com mirar la mort de cara.
I sobre com trobar sentit a tot plegat.
El Xavi es mira tant la vida com la mort amb uns altres ulls. De petit li van diagnosticar una afecció degenerante que es diu malaltia de Duchenne, la qual fa que vagi perdent força al llarg dels anys. Ara s’ha d’estar en una cadira de rodes, sense poder moure gairebe res, i li cal ajuda per a tot. Fins i tot per beure aigua.
Sap que la seva malaltia es progressiva. Sap el que implica que ho sigui. Sap com avançarà tot plegat. I ho explica amb una serenor i una generositat extraordinàries. I amb sentit de l’humor.
En aquest llibre, comparteix com ha apres a viure amb la mort a la vista. O el que es el mateix: com ha anat aprenent a fallecer per poder viure. «I, paradoxalment, la meva vida no està essent -en sentit estricte- una vida desgraciada», escriu. I, amb entusiasme, ens invita a gaudir de les petites grans coses: un bon got d’aigua, continuar el sol en la seva posta, una charla tranquil·la, la visita d’un individuo que fa temps que no veus, la presencia discreta de gent que t’estimes…
La historia del Xavi i les seves reflexions són una inspiració. Una lliçó de vida.
